Pot ser algú pensi que no calen reconeixements de mèrits a les dones compositores. Pot ser algú digui: "És que encara separau art fet per dones de l'art fet per homes?". Això significa ja un reconeixement immediat: donen per fet suposat que les dones són uns iguals, i que no cal pensar en que s'hagi de reivindicar res.
Nosaltres vivim aquí, però hi ha molts llocs en el món on les dones són silenciades, i les seves volutats sotmeses. Elles no tenen veu, i nosaltres som, aquí i ara, la seva veu.
Dins el món de l'art, i sobretot de la música, s'ha fet especialment palesa aquesta política del silenci, de l'oblit...aquí i ara, som també la veu que reconeix la tasca d'aquestes dones. El fet de recordar-les, de pronunciar el seu nom, fa que el seu treball romangui viu i tingui, aquí i ara, nom i rostre.
Des de la veu antiquíssima de Safo de Lesbos fins a la sabiduria i plenitud de vida de Hildegard Von Bingen, des de la música feta per les trobairitiz i dones trouvères del nord de França a l'interès per la música de dones com Isabel d'Este. Des de l'art poques vegades esmentat de Francesca Caccini, Barbara Strozzi, Isabella Leonarda al de Elisabeth Jacquet de la Guerre. Dones cultes i educades com Maria Theresa Von Paradis i la princesa Amalia von Preussen.
Què heu sabut res més, de Nannerl Mozart, què acompanyà el seu germà Wolfgang Amadeus Mozart a les gires per Europa, i que desaparegué en fer-se dona?
Què me'n deieu, de Clara Schumann, una de les millors pianistes del segle XIX, compositora, que es demanava "Per què som lúnica que compon?", i dedicà més temps a difondre l'obra del seu marit Robert que a la seva pròpia música?
I de Fanny Mendelssohn? Quan el segu germà Fèlix Mendelssohn visità el castell de Windsor, fou felicitat per la reina Victòria d'Anglaterra, ja que el seu lied preferit era el Lied Italien. Félix hagué de reconèixer que l'obra era de la seva germana gran, Fanny, que també firmava F. Mendelssohn com ell.
Alma Mähler començà amb Gustav Mähler com a alumna. Es casaren, i ell li demanà que deixàs la composició. Anys després, en trobar unes obres de la seva esposa, li va espetar: "És una llàstima que ho deixassis, eres realment bona..."
I recordam a Germaine Tailleferre, a Lili i Nadia Boulanger, a l'esplèndid ramell de dones intèrprets del segle XX com Jacqueline Duprè i Alicia de Larrocha. El seu art ha deixat emprempta i escola.
Els musicòlegs denominen cànon al repertori que s'interpreta més habitualment, present a les sales de concert d'arreu del món. Difícilment, molt difícilment, hi veureu noms de dones compositores. És la nostra tasca canviar això, i creure fermement que l'art no coneix polítiques de gènere.
Pel que fa al paper d'intèrpret, totes les dones feim música. Totes cantam els vespres als nostres fills, compartim cançons i jocs a casa i a l'escola, totes recordam amb el més majors cançons de joventut que els acompanyen al final de la vida... i feim així de la música una expressió del nostre amor.
